REGENERACIONISME

El regeneracionisme va ser un moviment intel·lectual desenvolupat a l'Estat espanyol a finals del segle XIX i principis del segle XX que pretenia reflexionar tant objectivament com científicament les causes que van provocar la decadència de l'Estat espanyol com a nació.

Els regeneracionistes intentaven renovar tots els aspectes de la societat en què vivien, aprofitant els aspectes que consideraven positius, però mirant de superar tot allò que els semblava vell.Creien que l’art i la cultura havien d’estar al servei de la revolució i que l’individu havia d’actuar de revulsiu enmig de la massa. 

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme. Per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la Restauració. 

Principals obres regeneracionistes:

• Lucas Mallada. Los males de la patria y la futura revolución española (1890).
• Marías Picavea. Del problema nacional. Hechos, causas y remedios (1898).
• Damián Isern. Del desastre nacional y sus causas (1898).
• Ramiro de Maetzu. Hacia otra España (1899).
• Vital Fité. Las desdichas de España (1899).
• Luis Morote. La moral de la derrota (1900).
• Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo (1901).
• Rafael Altamira. Psicología del pueblo español (1902).