Àngel Guimerà

Àngel Guimerà i Jorge neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Esdevé cèlebre pels seus treballs com a dramaturg, poeta i eminent orador polític.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi. Té un paper important en la política del moment: és portador del Memorial de Greuges a Madrid, intervé en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de març del 1892), és elegit el 1894 president d'aquesta entitat i presideix també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que és àmpliament comentat per la premsa de l'època i que té un fort ressò popular. És elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert. 

Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Sobre l'enorme concurrència popular a l'enterrament de Guimerà, Josep Maria de Sagarra escriu: "La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi." Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.

REGENERACIONISME

El regeneracionisme va ser un moviment intel·lectual desenvolupat a l'Estat espanyol a finals del segle XIX i principis del segle XX que pretenia reflexionar tant objectivament com científicament les causes que van provocar la decadència de l'Estat espanyol com a nació.

Els regeneracionistes intentaven renovar tots els aspectes de la societat en què vivien, aprofitant els aspectes que consideraven positius, però mirant de superar tot allò que els semblava vell.Creien que l’art i la cultura havien d’estar al servei de la revolució i que l’individu havia d’actuar de revulsiu enmig de la massa. 

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme. Per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la Restauració. 

Principals obres regeneracionistes:

• Lucas Mallada. Los males de la patria y la futura revolución española (1890).
• Marías Picavea. Del problema nacional. Hechos, causas y remedios (1898).
• Damián Isern. Del desastre nacional y sus causas (1898).
• Ramiro de Maetzu. Hacia otra España (1899).
• Vital Fité. Las desdichas de España (1899).
• Luis Morote. La moral de la derrota (1900).
• Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo (1901).
• Rafael Altamira. Psicología del pueblo español (1902).

Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

Neix a Barcelona el 10 d'octubre de l'any 1860, essent el quart fill i únic noi d'una família benestant. Un cop acabat el batxillerat i en contra del desig del seu pare, va rebutjar incorporar-se a la indústria tèxtil familiar. L'obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també va escriure en castellà. El 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada Dins sa cambra. L'any 1884 va obtenir la llicenciatura en Dret, iniciant-se a partir d'aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l'entorn familiar que l'orientava cap a una vida més convencional d'acord amb els criteris de la burgesia. L'any 1891 es casa amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills. A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col·laboracions a les revistes capdavanteres del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -, així com al Diario de Barcelona i La veu de Catalunya. També participa en els Jocs Florals, en les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges i a diverses  prestigioses tertúlies, com la de l'Ateneu Barcelonès del que va arribar a ser president. L'any 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La sardana guanyant l'Englantina. A Poesies, que publica l'any següent, s'hi nota el seu vessant decadentista, que també es veu reflexat als poemes que presenta a les Festes Modernistes de Sitges i que més tard va superar, en part influenciat per la vitalitat de l'obra de Nietzche. El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa, essent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural. La pressió del noucentisme naixent, liderat per Eugeni d'Ors, l'obliga a fer una profunda reflexió, que acabarà després de la Setmana Tràgica amb un retorn a la posició combativa que manifestava en la seva joventut. Malgrat tot, es mostra autocritic procedint a una profunda revisió de la seva obra Tria criticada per d'Ors, de la que en sortirà molt millorada fins al punt de provocar la rectificació d'Ors. Maragall s'identificava més aviat amb un nacionalisme de caire tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista, però mai va voler entrar en política i va rebutjar les ofertes que li van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambò perquè es presentés a les eleccions de diputats a corts. Aquesta tendència conservadora, ben reflexada en el seu estil literari, fa que se'l classifiqui dintre d'un grup d'escriptors modernistes - Víctor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater - que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals. L'any 1906 va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Arran de la Setmana Tràgica, va adoptar una posició critica amb la burgesia catalana, per la responsabilitat que entenia que tenia en aquells fets. Aquesta postura es manifesta en la seva última obra Seqüencies. L'any 1910 va guanyar el premi Fastenrath en els Jocs Florals de Barcelona amb Enllà. L'any 1911, el darrer de la seva vida, va publicar Seqüencies en que manifesta una exaltació vitalista amb el que retorna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el Cant espiritual. El seu treball com traductor, és molt important. Va traduir autors grecs com Homer i Pindar, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller, Reinick i Wagner i autors francesos com Daudet i Lamartine. Joan Maragall mor a Barcelona el 20 de desembre de l'any 1911