Yorkshire terrier

Origen: Gran Bretanya.

Pes: Entre 1.5 i 3.1 Kg aprox.

Aparença: Gos compacte ben proporcionat, de pèl llarg i recte que li penja a cada costat del cos amb una línia divisora que va des del nas fins a la cua.

Color: Acer fosc o blau des de l'occípit fins a la cua. La resta és de color foc intens.

Tòfona: Negra

El yorkshire terrier és un gos molt vivaç i juganer. De tarannà equilibrat i intel·ligent, està sempre alerta i és molt lleial. Té certa tendència a bordar i rosegar, la qual cosa fa que no sigui aconsellable el seu tracte amb nens molt petits. Si volem mantenir-lo amb bon aspecte necessita freqüents cures del pelatge.

El yorkshire està sempre disposat a jugar i divertir-se. Necessita una bona dosi d'exercici diari.

Yorkshire terrier

Grau d'educació social

L'educació social és una resposta a la necessitat que l'educació esdevingui un procés al 
llarg de tota la vida de les persones i una activitat que no pot restar emmarcada únicament en 
el context escolar. Per això, l'educació social té més a veure amb la vida quotidiana de les persones o amb el lleure, que amb els continguts del sistema educatiu reglat. També per això l'educació social és una activitat que no es veu limitada a la infància, sinó que actua amb la gent jove, els adults i àdhuc la gent gran. 



Així mateix, l'educació social està vinculada a la resposta a les noves demandes d'accés a la cultura, al benestar i a la qualitat de vida i a les demandes de participació en la vida social. En el desenvolupament dels nous serveis d'atenció a les persones, que sovint necessiten incorporar una dimensió formativa, l'educació social també hi té un paper important. És per això, que aquesta activitat apareix vinculada als anomenats nous filons d'ocupació o a les noves professions. 



Com a titulació universitària, l'educació social és recent. La diplomatura es va crear l'any 1992. Com a activitat professional, la trajectòria és molt més llarga, encara que els professionals que la desenvolupaven rebessin altres denominacions (educadors especialitzats, animadors sòcio-culturals, educadors en el lleure, animadors socials...). L'origen o els antecedents d'aquestes pràctiques sovint es troben en l'acció dels voluntaris d'organitzacions molt diverses o com a actuacions més o menys espontànies dels líders o de persones significatives de les comunitats.

L'onada: argument i antecedents

RESUM DE LA PEL·LÍCULA

L'onada (en alemany, Die Welle) és una pel·lícula alemanya dirigida per Dennis Gansel.

Durant un projecte setmanal, el professor Rainer Wenger ensenya als estudiants de la seva classe el tema de la forma de govern. Els estudiants es mostren escèptics davant de la idea que pogués tornar una dictadura com la del tercer reich a l'Alemanya dels nostres dies i que ja no hi ha perill que el nacionalsocialisme torni a fer-se amb el poder. El professor decideix començar un experiment amb els seus alumnes per demostrar com és de fàcil manipular les masses.

FETS REALS

A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un règim d'estricta disciplina a la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada, i ha inspirat aquesta pel·lícula.

Símbol de L'onada

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà i Jorge neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Esdevé cèlebre pels seus treballs com a dramaturg, poeta i eminent orador polític.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi. Té un paper important en la política del moment: és portador del Memorial de Greuges a Madrid, intervé en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de març del 1892), és elegit el 1894 president d'aquesta entitat i presideix també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que és àmpliament comentat per la premsa de l'època i que té un fort ressò popular. És elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert. 

Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Sobre l'enorme concurrència popular a l'enterrament de Guimerà, Josep Maria de Sagarra escriu: "La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi." Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.

REGENERACIONISME

El regeneracionisme va ser un moviment intel·lectual desenvolupat a l'Estat espanyol a finals del segle XIX i principis del segle XX que pretenia reflexionar tant objectivament com científicament les causes que van provocar la decadència de l'Estat espanyol com a nació.

Els regeneracionistes intentaven renovar tots els aspectes de la societat en què vivien, aprofitant els aspectes que consideraven positius, però mirant de superar tot allò que els semblava vell.Creien que l’art i la cultura havien d’estar al servei de la revolució i que l’individu havia d’actuar de revulsiu enmig de la massa. 

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme. Per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la Restauració. 

Principals obres regeneracionistes:

• Lucas Mallada. Los males de la patria y la futura revolución española (1890).
• Marías Picavea. Del problema nacional. Hechos, causas y remedios (1898).
• Damián Isern. Del desastre nacional y sus causas (1898).
• Ramiro de Maetzu. Hacia otra España (1899).
• Vital Fité. Las desdichas de España (1899).
• Luis Morote. La moral de la derrota (1900).
• Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo (1901).
• Rafael Altamira. Psicología del pueblo español (1902).

Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

Neix a Barcelona el 10 d'octubre de l'any 1860, essent el quart fill i únic noi d'una família benestant. Un cop acabat el batxillerat i en contra del desig del seu pare, va rebutjar incorporar-se a la indústria tèxtil familiar. L'obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també va escriure en castellà. El 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada Dins sa cambra. L'any 1884 va obtenir la llicenciatura en Dret, iniciant-se a partir d'aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l'entorn familiar que l'orientava cap a una vida més convencional d'acord amb els criteris de la burgesia. L'any 1891 es casa amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills. A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col·laboracions a les revistes capdavanteres del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -, així com al Diario de Barcelona i La veu de Catalunya. També participa en els Jocs Florals, en les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges i a diverses  prestigioses tertúlies, com la de l'Ateneu Barcelonès del que va arribar a ser president. L'any 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La sardana guanyant l'Englantina. A Poesies, que publica l'any següent, s'hi nota el seu vessant decadentista, que també es veu reflexat als poemes que presenta a les Festes Modernistes de Sitges i que més tard va superar, en part influenciat per la vitalitat de l'obra de Nietzche. El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa, essent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural. La pressió del noucentisme naixent, liderat per Eugeni d'Ors, l'obliga a fer una profunda reflexió, que acabarà després de la Setmana Tràgica amb un retorn a la posició combativa que manifestava en la seva joventut. Malgrat tot, es mostra autocritic procedint a una profunda revisió de la seva obra Tria criticada per d'Ors, de la que en sortirà molt millorada fins al punt de provocar la rectificació d'Ors. Maragall s'identificava més aviat amb un nacionalisme de caire tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista, però mai va voler entrar en política i va rebutjar les ofertes que li van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambò perquè es presentés a les eleccions de diputats a corts. Aquesta tendència conservadora, ben reflexada en el seu estil literari, fa que se'l classifiqui dintre d'un grup d'escriptors modernistes - Víctor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater - que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals. L'any 1906 va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Arran de la Setmana Tràgica, va adoptar una posició critica amb la burgesia catalana, per la responsabilitat que entenia que tenia en aquells fets. Aquesta postura es manifesta en la seva última obra Seqüencies. L'any 1910 va guanyar el premi Fastenrath en els Jocs Florals de Barcelona amb Enllà. L'any 1911, el darrer de la seva vida, va publicar Seqüencies en que manifesta una exaltació vitalista amb el que retorna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el Cant espiritual. El seu treball com traductor, és molt important. Va traduir autors grecs com Homer i Pindar, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller, Reinick i Wagner i autors francesos com Daudet i Lamartine. Joan Maragall mor a Barcelona el 20 de desembre de l'any 1911

Reis Mags d'Orient

Els Reis de l'Orient, Reis d'Orient o simplement els Reis (sovint anomenats en bona part del català occidental els Reixos), són, segons el Nou Testament, uns mags (o savis, segons la traducció) que van portar regals a Jesús, guiats per una estrella.

A les esglésies orientals els reis tenen diversos noms, però a Occident els noms es van assentar des del segle VIII en llatí: Caspar, Melchior, Balthasar, i en català com aMelcior (o Melcion), Gaspar i Baltasar, derivats d'una crònica manuscrita grega d'Alexandria del segle V

La Nit de Reis se celebra a la península Ibèrica, a Itàlia, a Baviera i a d'altres països d'Europa i Amèrica del 5 al 6 de gener de cada any. Durant els dies previs, els nens i nenes innocents escriuen la carta als Reis Melcior, Gaspar i Baltasar tot demanant allò que desitgen, es comporten una mica millor que els dies anteriors (per por que els Reis no satisfacin els seus desitjos) i es preparen emocionalment per l'arribada dels Reis. Es tracta d'una festa cristiana que té el seu origen en el Naixement de Jesús a Betlem. Segons aquesta tradició, el nen Jesús va rebre la visita de tres savis que seguint l'estrella d'Orient li van regalar or, encens i mirra.

L'església catòlica celebra la festivitat del Dia de Reis el dia 6 de gener. Tradicionalment, es representa la seva arribada als pobles el dia 5 de gener i reparteixen regals als nens, bé repartint-los d'un en un, sobretot en poblacions petites, o bé els troben l'endemà els nens al balcó de casa seva si la nit abans hi han deixat una sabata com a senyal. Normalment, uns dies abans de la seva arribada, els nens fan una carta demanant els regals que volen, i entreguen la carta a un patge dels reis.

Els tres reis són:

El rei Melcior és de pell clara, perquè ve d'un país on la gent tenia la pell d'aquest color. És el rei amb l'aspecte més vell, amb la barba i els cabells totalment blancs.

El rei Gaspar és de pell clara i té els cabells castanys, perquè ve d'un país on la gent és així. Com Melcior va vestit segons l'estilgòtic. Tradicionalment a Alcoi el rei negre és Gaspar.

El rei Baltasar és de pell negra i va vestit segons l'estil dels àrabs, perquè ve d'un país on la gent és així. En les icones antigues no apareix com a negre, ja que era sinònim de no cristià i no es concebia un mag infidel.